miércoles, 24 de agosto de 2011

Sóc Lactivista

Ahir vaig enganxar una imatge nova al Blog, la de sóc lactivista.

El lactivisme és la defensa del dret del bebé/nen a ser alletat, i també el dret de la mare a alletar. A alletar a demanda, en qualsevol lloc, sense mirades ni comentaris de desaprovació. A alletar fins que el nen i la mare ho desitgin.

I em vaig adonar que a més de ser lactivista m'he convertit en la mare que conec que alleta a un nen de major edat. Ostres! És que fins ahir no me n'havia adonat!

Fins ara, i que jo conegués personalment, tenia el límit als 5 anys justos, que va ser quan la meva amiga de la infancia T. va decidir deslletar a la seva filla G.

De fet, va ser el retrovament amb aquesta amiga, quan jo encara no tenia fills i ella tenia la G. d'un any la que em va obrir els ulls al món de la lactància materna prolongada i al lactivisme.
Ella em va explicar que tothom es sorprenia que la petita G. d'un any encara mamés. Em va explicar com el seu pediatre li va "receptar" papilles als 4 mesos, com ella es va adonar que la bebé no estava preparada per menjar, com es va informar en un grup d'assessorament (Grup ALBA de Barcelona) i perquè els bebés havien de mamar almenys dos anys. I jo en vaig prendre nota per quan em toques.

I anaven passant els anys i la petita G. encara mamava, amb 2, 3, 4 anys....fins que la T. va decidir que pels 5 anys ja ho deixarien de mutu acord.

I va nèixer el meu primer fill Alai, i vaig tenir problemes amb l'inici de la lactancia, i em van ajudar unes dones meravelloses amb les quals més tard vem inicia el grup d'assessorament a la lactància CALMA de Blanes. I em vaig fer assessora de lactància, i vaig poder ajudar a altres dones. I van passar dos anys de lactància full-time i va nèixer en Roc. I vem seguir lactant, en tàndem. Si, si, això es pot fer, tenim dos pits! I van passar dos anys i mig més i em vaig quedar embarassada. I aquí vaig decidir que no em venia de gust lactar altre cop durant l'embaràs, així que vaig deslletar-los. Alai amb 4 i mig i Roc amb 2 i mig.

I va néixer l'Anaïs, (que ja te 7 mesos) i al poc temps tant Roc com Alai em van demanar pit i els hi vaig donar.
El petit Roc que ara te gairebé 4 anys ha oblidat ja l'instint de succió, posa els llavis sobre el mugró, em mira sense saber ben bé com fer què surti la llet, surt i diu ja està amb un somriure picaró. Me'n va demanar un parell de vegades i vist que no funcionava, mai més n'ha demanat.

En canvi L'Alai s'hi agafa perfectament, suposo que 4 anys i mig no s'obliden tant fàcilment... en pren un minut, la seva cara es transforma en "nosécomexplicar-ho" algo així com estic al nirvana i després em mira i em deixa anar alguna frase tipus: "ostres mare, és que és tan bona, crec que millor que una orxata".

D'aquí a un mes farà 6 anys. I encara me'n demana, un o dos cops a la setmana, quan em veu al sofà donant-li a l'Anaïs i ell no està jugant, o està en un moment de no fer res (que no passa gaire sovint). Em mira el pit i s'hi acosta, no diu res. Llavors li pregunto: "en vols una mica?" i ell diu "si, només una miqueta", I jo li dono. I en aquest minutet de connexió, les nostres essències es fonen. És difícil d'explicar. El temps es congela i és com si l'Alai bebé i la Sandra mare de l'Alai fossin un de sol.

I així m'he convertit en la dona que conec, que més temps ha prollongat la lactancia.

I desde aquí agraeixo a totes les dones que d'una manera o altra han influit en que això sigui així.

Tahis, Mayte, Teresa, Andrea, Imma,...gràcies de part nostra!


7 comentarios:

  1. Alai ha sido la primera "consulta" a Calma Blanes, así que el grupo, que tiene la edad de Alai, puede lucir orgulloso esa "medalla a la lactancia más prolongada"... que emoción!
    Personalmente nunca he pertenecido a ningún partido político, ni me inclino por ningún club de fútbol (viniendo de Argentina y viviendo en Catalunya, nada menos!) ni fan de una banda de rock... pero con esto de lactivista sí que me siento identificada. "Eres de las activistas" me ha dicho algún pediatra a modo despectivo, resignado.
    Tres prematur@s que requirieron semanas de sacaleche, incluso biberón en sus primeros días, fueron un comienzo difícil. Pero dos años con el mayor y tres años de lactancia con los mellizos, han sido un final feliz. Quizá lo que más cuesta lograr más se valora y por eso las mamás que tenemos dificultades en los inicios de la lactancia y las superamos (casi siempre con el valioso apoyo de otras mujeres), luego no la dejamos así nomás. No sé si habrá estadísticas con esto, pero el Alai es una buena prueba no?
    Un abrazo y gracias por compartir tu experiencia
    Andrea

    ResponderEliminar
  2. Quina historia tan maca, m´encanta el comentari de L´Alai quan diu... es més bona que l´orxata jijijij
    Em sembla una meravella, l´oportunitat que heu tingut de viure aquesta experiencia.
    L´Anais i la petita Budda tenen la mateixa edat ;)

    ResponderEliminar
  3. Ooooooh!
    Quin post tant doooolç, dolç com la lleteta de la tetaa!!!
    Felicitats Sandra, per ser com ets!!

    Si totes les mares es regissin pels mateixos valors.. OTRO GALLO CANTARIA!!
    per cert, com ho has posat? Jo també sóc LACTIVISTA :D
    Mil petons familiaa

    ResponderEliminar
  4. Sandreta, felicitats!
    A mi, ara, m'encantaria que en Martí de tan en tan em demanés pit i sabés fer-ne sortir la llet. Però dos anys i mig no van ser suficients perquè ara retrobi la tècnica. Quan ho prova, com en Roc, no se n'acaba de sortir.
    Disfruta-ho, tu que pots ;)
    Un petonet per cada un.

    ResponderEliminar
  5. Judith,
    Si cliques a la imatge de sóc lactivista et durà a una web d'on pots copiar un munt d'imatges per posar al teu blog (enganxant-les en un gadget).

    ResponderEliminar
  6. Hola guapíssima!
    És una història preciosa i m'alegro molt de que la Gina i jo haguem format part del seu inici.
    En realitat la Gina va mamar fins als 6 anys justos, i l'Abril va pel mateix camí! Ara l'Abril en té 5 i mig i pren pit un parell de vegades al dia, però ja comença a "saltar-se'n" algún (encara que quan se n'adona em diu que li "dec" una vegada.....) Crec que ja s'acava! Per una banda ja en tinc ganes, nou anys i mig alletant és molt de temps, per l'altra em fa una mica de pena deixar de donar el pit, és com deixar enrere una etapa preciosa!
    La Gina, com l'Alai i el Roc, també em va demanar pit després d'un temps. Un dia em va preguntar si el dia del seu setè aniversari li deixaria tornar a prendre pit, li vaig dir que sí i així ho varem fer, però per la nostra sorpresa, només un any després d'haver-ho deixat, la Gina no va saver treure llet del pit! M'agués agradat poder donar-li una vegada més!!!

    Molts petons per tots cinc! i moltes felicitats!!!

    ResponderEliminar
  7. Oh Tahis, la teva història també és preciosa. Si que fa peneta deixar l'etapa de la lactància enrera, ja que és una etapa màgica i intensa en molts sentits.
    M'alegra molt veure't per aquí.
    Us envío una abraçada molt forta.

    ResponderEliminar